En la segunda mitad del siglo XVII, el pintor holandés Johannes Vermeer inmortalizó en una tela a una bella muchacha adornada con un turbante y un pendiente de perla. Sus labios parecen esbozar una sonrisa sensual, pero sus ojos irradian la tristeza más profunda. Conocido como la «Mona Lisa holandesa», detrás de ese enigmático rostro se esconde Griet, una joven de origen humilde que a los dieciséis años entra a trabajar como doncella en casa del artista a cambio de un mísero salario. Su extraordinaria sensibilidad y el cuidado que pone en todo lo que toca atraen al maestro, quien poco a poco la introduce en su mundo, un paraíso inundado por una luz mágica y poblado por criaturas femeninas de singular belleza. La joven de la perla es la historia de una fascinación, de cómo surge un sentimiento que se mueve entre la admiración y el amor.

Què fa l’autora quan veu un quadre? Aquí podeu sentir la mateixa autora en una Ted Talk la primavera de 2012 a Londres explicant-ho: no us ho perdeu!

Vermeer va ser un artista excepcional sobretot pel tractament que feia de la llum. No VA ser un pintor molt prolífic ( 2/3 obres cada any ) perquè anava repassant detallets i pinzellades fins que el quadre tenia la profunditat i la llum adequades. Sembla que la seva «mirada» era la d’un artista singular tot i que hi ha alguns quadres que sembla ser són semblants a d’altres contemporanis. Vegem-ne algun:

• 

• 

• 

• 

• 

• 

També podríem dir que l’Art crida l’Art i d’aquesta obra se n’han fet múltiples versions amb tècniques i materials molt diversos que criden l’atenció:

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Nascuda a Lagos, Nigèria, el 1988, Ayòbámi Adébáyò ha estudiat Literatura Anglesa a les universitats d’Ife i d’East Anglia al Regne Unit. Ha escrit per a la BBC, LitHub, The Guardian, entre altres, i ha publicat diversos contes i poemes. L’any 2017 va ser guardonada amb el Premi The Future en la categoria d’Arts i Cultura. La seva primera novel·la, Queda’t amb mi, ha estat rebuda amb autèntic entusiasme i ha quedat finalista del Premi de ficció Baileys Women.

Yejide i Akin són un jove matrimoni a la Nigèria dels anys vuitanta. En una societat poligàmica, ells, sabent-se enamorats, decideixen ser una parella monògama. Però els problemes comencen quan no arriben els fills, fet que socialment i familiarment es considera una catàstrofe. Akin accedirà a casar-se gairebé d’amagat amb una segona esposa. Indignada i gelosa, Yejide sap que l’única manera de salvar el seu matrimoni serà aconseguir quedar-se embarassada. En la tradició de Chinua Achebe i Chimamanda Ngozi Adichie, la primera novel·la d’Ayòbámi Adébáyò tracta temes universals —amor, família, traïció, culpa— en una història apassionant sobre les relacions humanes, les expectatives vitals que ens fem a la joventut i sobre el desig, de vegades incontrolable, de tenir fills. Rebuda com un autèntic fenomen literari, Queda’t amb mi és la història de dos personatges que s’enfronten desesperadament a les frustracions i les pèrdues que la vida els imposa.

La premsa n’ha parlat: al suplement Llegim del diari Ara

Els llibreters en parlen: la Fe de l’Espolsada

Les dones són molt valuoses als ulls de la societat: donen la vida. Aquí teniu tot un seguit de proverbis africans que fan referència a la dona:

• «Les esposes i els bous no tenen amics» ( una dona és tan valuosa que no pot ser entregada ni als millors amics del seu marit )
• «Una noia lletja no es converteix enuna casa vella» ( la dona que no està casada no té cap paper important a la societat tradicional africana )
• «Un fill mai riu de la lletjor de la seva mare» ( l’agraïment per l’amor, la tendresa, l’atenció corporal i emocional d’una mare comença quan la criatura és al ventre i perdura fins a la seva mort )
• «La poligamia fa d’un espòs un home de doble llengua» ( el paper de l’espòs no és fàcil si les co-esposes no tenen una bona relació entre elles perquè les ha de complaure a totes )
• «La dona és una flor en un jardí, el seu marit, la tanca que el voreja» ( les dones necessiten la protecció de l’home )

Un món feliç (1932) és una de les novel·les de ciència ficció més celebrades del segle XX. Publicada en una època en què ja emergien, com una amenaça, els grans règims totalitaris que havien de desembocar en la Segona Guerra Mundial, Un món feliç ens convida a imaginar una societat futura en què un Estat paternalista manté els seus súbdits sota els efectes de la droga oficial del règim, un narcòtic anomenat «soma». A fi d’aconseguir blocs de ciutadans genèticament unificats i coherents, l’Estat endega un projecte de clonació. Els embrions, concebuts i desenvolupats al laboratori, són traslladats a la sala de Predestinació Social, on s’ajusten les aptituds i la intel·ligència de cadascú segons la casta que li ha estat assignada. Quatre joves, víctimes i herois d’aquesta novel·la, no encaixaran en un règim planificador i totalitari que pretén transformar els humans en meres cèl·lules d’un cos social.

Fixa’t en els fragments seleccionats per parlar-ne al club:

• Helmholtz és conscient que la comoditat és l’enemiga de l’inquietud.
• El soma, com qualsevol droga que produeix benestar i evasió de la realitat, és l’assegurança contra el desajustament personal, la inquietud social i la difusió de les idees subversives. 
• “Jo no aspiro al comfort, a la comoditat. Jo aspiro a Déu, la poesia, vull perills reals, vull llibertat, vull bondat. Vull pecat” diu el salvatge. “De fet, vostè reclama el dret de ser desgraciat”, respon l’interventor. Certament, és aquesta la condició de ser humans: la inquietud i la insatisfacció, la infelicitat. A això ha renunciat el món feliç. 
• “L’ensenyament durant el son arribà a ser prohibit a Anglaterra. Aleshores hi havia una cosa que en deien liberalisme. El Parlament votà una llei contra la hipnopèdia. Hi va haver discursos sobre el tema, parlant de la llibertat. Llibertat per ser ineficaç i desgraciat. Llibertat per ser una clavilla rodona en un forat quadrat”
• “O el sistema de castes, constantment proposat, constantment rebutjat. Hi havia una cosa que en deien democràcia. Com si els homes fossin iguals, i no sols en l’aspecte físicoquímic.”
• “Les paraules poden ser com els raigs x, si hom les empra adequadament: poden travessar-ho tot. El lector se sent traspassat. Això és el que intento ensenyar als meus alumnes: com escriure perforant.”
• “Els Alfes estan condicionats de manera que no els és forçós de ser infantils en el seu comportament emocional. Raó de més perquè facin un esforç especial per adaptar-se. Tenen el deure de ser infantils, fins i tot contra les seves inclinacions.”
• “La netedat és germana de la fortalesa- va dir Lenina. Sí, i la civilització és esterilització- seguí Bedrnard.”
• “La felicitat és un amo molt sever, si hom no ha estat condicionat per acceptar-la inqüestionablement; Molt més sever que la veritat.”
• “De tant en tant, homes i dones s’han d’estimular l’adrenalina. És una de les condicions de la salut perfecta. Per això hem de fer obligatori el tractament de SPV: Succedani de Passió Violenta. Regularment, un cop al mes. Inundem tot el sistema d’adrenalina. És l’equivalent fisiològic complet de la temença i la ira. Tots els efectes tònics de matar Desdèmona i ser assassinat per Otel·lo, sense cap dels inconvenients.”
• “Però jo no aspiro al confort, a la comoditat. Jo aspiro a Déu, a la poesia, vull perills reals, vull llibertat, vull bondat. Vull pecat.  De fet, vostè reclama el dret a ser desgraciat. Això sense parlar del dret a ser vell, lleig i impotent; el dret a tenir sífilis i càncer; el dret a no tenir prou menjar; el dret a tenir polls; el dret aviure en la temença constant d’allò que pot passar demà; el dret a pescar un tifus; el dret a ser torturat per dolors insdescriptibles de tota mena. Sí, reclamo tots aquests drets, digué el Salvatge ( John )”

«Un món feliç», la literatura visionària d’Aldous Huxley

El Biblionauta ens parla de Huxley

Quan la Triss es desperta després d’un accident, sap que li ha passat alguna cosa estranya i terrible. Té una fam voraç i insaciable, es desperta sovint amb els cabells tots plens de fulles i la seva germana li té por. I quan ja no pot més i es posa a plorar, les llàgrimes són com teranyines… Intenta recordar què li va passar, però sembla que algú li hagi arrencat els records. El que succeeix és més terrible del que s’imagina i la portarà a embarcar-se en un viatge on coneixerà un enigmàtic arquitecte amb foscos designis per a la seva família. 

• Qui és veritablement la Triss?
• Per què té aquest odi a la seva germana?
• Quina personalitat diries que té i per què?
• Quin personatge destacaries i per què?
• La novel·la se situa als anys 20, com ho sabem?
• Quin significat hi ha amagat darrere tanta fantasia?
• Quin paper hi juga el germà i la guerra?
• Amb quina Triss et quedaries i per què?
• Quins són els motius de la seva transformació final?

Si vols conèixer el món meravellós i fantàstic de l’autora, navega pel seu web i juga a descobrir misteris insondables…

http://www.franceshardinge.com

La història de l’Erika és una història esfereïdora i impactant. La seva memòria és la d’una supervivent del més gran genocidi del segle XX. KALANDRAKA aspira a conscienciar els lectors de què mai més es repeteixi aquesta tragèdia, ara que es compleixen 75 anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz.

Frases breus, contundents i evocadores reflecteixen el drama que va afectar sis milions de persones entre 1933 i 1945. L’Erika es fa constants preguntes sobre les condicions de vida de la seva família durant la reclusió al gueto, o sobre els darrers moments a braços dels seus pares,ensardinats dins un vagó de tren, que els portava a algun lloc d’Alemanya: Auschwitz, Birkenau, Mathausen, Dachau, Monowitz…

Les il·lustracions de Roberto Innocenti reforcen els profunds sentiments que l’autora transmet amb el text. L’estil és hiperrealista, com a fotogrames d’una pel·lícula: acoloreix amb paleta de grisos les imatges evocadores de la història i reserva el color per a escenes puntuals, tot jugant amb el passat i el present.

Publicat a diversos països, a Alemanya va ser seleccionat com a un dels millors set llibres del 2004 i la revista de LIJ Eselsohr el va designar com a Llibre Destacat.

La Reina té un marit, un exmarit, un amant, un fill adolescent, un bon sou, una bona feina i una vida que li agrada. Aparentment ho té tot, i ella també s’ho pensa. Però de sobte un esdeveniment terrible li canvia tota l’existència i li demostra fins a quin punt és vulnerable. Comença d’aquesta manera un camí a la recerca de la veritat que la portarà a formular-se preguntes incòmodes: Quines són les persones de debò imprescindibles de la nostra vida? Quines són les conseqüències de les nostres males decisions? Què faríem en les circumstàncies més terribles? Coneixem realment els nostres fills? I, en realitat, ens coneixem nosaltres mateixos? 

Una novel·la que ens mostra la fràgil teranyina que teixeixen les nostres relacions familiars i personals.

Booktràiler del llibre

Care Santos aborda la maternitat imperfecta en aquesta novel·la

Algunes peces d’Art volen mostrar tot el Bé i tot el Mal….

I si teniu curiositat per aquest quadre de «El Bosco», mireu aquest fragment de This is Art.

• 

• 

L’art modern, els graffitis, també recullen la idea del Bé i del Mal com aquests dos del popular Banksy.

El bolero de Carlos Almaran Historia de un amor podría ser la banda sonora del llibre. Escolteu-la mentre en llegiu la lletra:

Ya no estás a mi lado, corazón,
En el alma sólo tengo soledad
Y si ya no puedo verte,
Porque dios me hizo quererte
Para hacerme sufrir más…

Siempre fuiste la razón de mi existir,
Adorarte para mí fue religión.
Y en tus besos yo encontraba
El calor que me brindaba,
El amor y la pasión.

Es la historia de un amor,
Como no hay otro igual.
Que me hizo comprender,
Todo el bien todo el mal,
Que le dio luz a mi vida,
Apagandola después.
¡ay, qué vida tan oscura,
Corazón,
Sin tu amor no viviré!

La Melody té una memòria fotogràfica excepcional. El seu cervell és com una càmera que sempre està gravant. Sempre. És, probablement, la nena més llesta del seu institut… però ningú no ho sap.

Gairebé tothom –incloent-hi els seus mestres i els seus metges- creuen que mai no podrà aprendre res, i és per això que, fins fa ben poc, els seus dies a l’escola consistien a sentir les mateixes lliçons sobre l’abecedari i a jugar als mateixos jocs que ja sabia de memòria.

Si pogués dir a tothom el que sent i el que sap! Però no pot, perquè la Melody no pot parlar, ni escriure, ni caminar. Té paràlisi cerebral, viu asseguda en una cadira de rodes i té una mobilitat molt reduïda. Necessita ajuda per menjar, per vestir-se i per anar al lavabo.

Tancada dins el seu cap, la Melody necessita sortir d’ella mateixa, escapar-se d’un món que no està fet a la seva mida… Fins que trobarà alguna cosa que la connectarà, per primera vegada, amb el món d’allà fora. Com serà la seva vida a partir de llavors?

La llibreria Altell ha llegit Fora de mi

La Juno està en un centre d’acollida des que era petita i tothom la considera un cas perdut. La seva vida, però, canvia quan la psicòloga li ofereix anar a un institut en un barri benestant de la ciutat. La noia continua enfadada amb el món, però potser la vida li donarà una segona oportunitat.

https://llegim.ara.cat/entrevistes/No-res-pitjor-viure-pares_0_2151984806.html

http://www.illadelsllibres.com/juno-de-laia-aguilar-per-silvia-cantos/